En aquests dies de confinament, alguna de les maneres que utilitzem per passar l’estona són les pantalles. És una forma que pot arribar a ser molt divertida però, al mateix temps, també pot arribar a ser addictiva. Si ens costa trobar alternatives i l’únic que ens produeix satisfacció és una pantalla, hem de preguntar-nos si no n’estem fent un abús. En el moment que una persona veu que li costa separar-se’n, ha de començar a preguntar-se si no està cercant protegir-se amb ella. Potser sigui per l’angoixa que li està produint el fet de quedar-se tancat, o té dificultats de comunicar-se amb la gent amb qui conviu, o no troba un espai propi, etc. En resum, podríem dir que una conducta d’aquestes sempre té algun origen més, que la simple dependència. Segurament hi ha un problema de fons que s’hauria de treballar amb una teràpia psicològica. Posem algunes referències:
El temps prudencial de jugar algun videojoc és com a màxim dos hores i s’ha d’intentar que no sigui cada dia.
Com podem saber si estem fent un ús, un abús o estem tenint una addicció en aquest àmbit? Doncs igual que amb qualsevol altre tipus d’addicció. Veure si podem parar sense patir-hi.
Que seria ús? quan un pot encendre i apagar la pantalla sempre que un vulgui i no sent cap malestar quan no l’està utilitzant. S’ha de ser capaç de trobar alternatives.
I Abús? quan ens passem hores i hores utilitzant-la, ens costa trobar alternatives per tal de distreure’ns i quan deixem d’utilitzar-la ens sentim frustrats i de mal humor etc. S’ha d’aconseguir desconnectar i deixar de pensar-hi.
Addicció? Es converteix en addicció quan ja no es pot estar sense la pantalla i quan no es fa servir s’està tota l’estona pensant-hi. I quan no es fa servir s’està irritable i amb sensació de necessitat. El fet de no poder estar sense tenir-la ens fa adonar que aquí hi ha una addicció, que es manifesta quan la dependència passa a ser incontrolable.
Actualment, molts dels jocs gratuïts que ens podem trobar per internet afavoreixen l’addicció. El fet d’haver d’assolir nivells que en un principi semblen fàcils d’aconseguir provoca una sensació d’augment de la capacitat de control i de superació. I això incrementa la producció de dopamina, que és una substància que el nostre cervell allibera i que està associada a diferents processos, entre els que hi ha el de l’expectativa i la recompensa. Una excitació semblant a la que es produeix quan sentim la vibració del nostre mòbil. El mateix passa amb els videojocs cada vegada que aconseguim algun objectiu. La dopamina dona la sensació de plaer i les ganes de repetir. Com també passa amb les apostes, els jocs d’atzar, etc. La sensació de poder guanyar amb facilitat és el que produeix l’addició i en cada addicció hi ha quelcom de base que s’hauria de treballar. No és addicte aquell qui vol sinó aquell qui pot. També hem de pensar en els efectes mimètics, com els dels nens que imiten el que fan els pares. Si els grans es passen moltes hores davant les pantalles, els més petits segurament també ho faran.
Durant els confinaments llargs és fàcil que es desvetllin conductes patològiques. És una situació extrema on actuen molts mecanismes per protegir-se. Per això és molt important parlar, comunicar-se, expressar-se amb llibertat, no aïllar-se i distreure’s fent coses variades.
