No Tenim cap deute

En la societat occidental, actualment i generalment, les persones naixem de matrimonis que s’han forjat a través de l’amor, per tant, els fills es tenen per decisió pròpia o perquè les creences pròpies del matrimoni són que ells no controlen aquest aspecte però qualsevol vida és benvinguda. Tenir  fills és una alegria i una llibertat, els pares escullen aquest fet i saben a que s’atenen. Saben que els fills han de menjar, han d’estudiar i suposa cert esforç. Aquestes són algunes de les funcions que fan com a pares i que les parelles assumeixen a l’hora de tenir fills, encara que després hi hagi problemes entre pares, les funcions s’haurien de complir igualment, separant els problemes dels pares dels fills. Com el fet de tenir fills, actualment i generalment, és un fet voluntari, no s’hauria de sentir que tot el que han fet els pares s’ha de tornar, no és un deute, podem estar agraïts de que els pares hagin fet tot el que han fet per nosaltres però no tenir un sentiment de deute. En el cas que hi hagués alguns pares que  exigissin aquest retorn, un no s’hauria de sentir amb aquest deure, el que pot passar és que aquest pare sent que deu alguna cosa als seus procreadors i inconscientment o fa pagar als seus fills. En aquests casos el millor que es pot fer és distanciar-se d’aquestes paraules.

Normes intergeneracionals

Molts dels comportaments que un fa, els fa perquè els ha après d’algun lloc, un dels llocs d’on normalment copiem els comportaments és de casa els pares, ja que és el lloc on hem viscut més anys. Aquests comportaments moltes vegades van acompanyats d’idees o de normes que no sempre són sanes. Un exemple seria una persona que sempre pateix per tothom, podria ser que tingués una mare molt patidora la qual sempre ajudava a tothom i sempre patia pels altres, al mateix temps, l’àvia, podia dir sempre a la seva filla, la gent bona és aquella que ajuda a tothom, i inconscientment  la mare se li podria quedar el pensament que si no ajudes a tothom ets una mala persona perquè les bones persones només són aquelles que ajuden a tothom, aquest pensament podria arribar a ser un pensament molt nuclear fet que comportaria que en ser un pensament que ja vingués de dues generacions anteriors, seria un procés llarg a teràpia, i a mes aquest pensament normalment pot provoca que la persona en si, pensi primer en els altres i després amb ella, per tant seria una pacient amb autoestima baixa, amb dificultats per posar límits, baixa intel·ligència emocional etc.
El que ens fem referència és que aquestes normes passen no només de pares a fills, sinó que poden passar de pares a nets i fins i tot a besnéts i cada vegada aquesta norma pot arribar a ser més difícil de canviar i portar més patiment a la següent generació.

 

Com aconseguir una bona autoestima pels fills

Tenir un aferrament segur, vol dir que una persona està segura en ella mateixa. Però per poder tenir un aferrament segur durant la infantesa i l'adolescència s'ha de tenir un lloc segur. Aquest lloc normalment és casa i la família.

Com podem aconseguir que casa sigui aquest lloc. Alguns del consells són

1. Parlant dels problemes: Tenir la capacitat a casa de que els fills et puguin parlar dels seus problemes i que els pare els puguin ajudar, aquest farà que els fills sentin a casa com un lloc segur i això ajudarà en el seu aferrament
2. posant límits. Encara que sembli el contrari el fet de posar límits és necessari, ja que a part de donar a entendre quin és el lloc que ocupa a casa cada individu, també ajuda als nens a diferenciar-se dels pares.
3. Facilitant l'autonomia, amb això ens referim a com ensenyar als nens que es facin el llit sols, que aprenguin a vestir-se sols, això els ajudarà a adonar-se que poden fer coses autònomament i els ajudarà en la seva autoestima.
4. Cobrint les necessitats: Amb això ens referim a les necessitats de menjar, vestir etc..
5. Sabent separar els rols dels fills i dels pares: Aquest consell té molt a veure amb el de posar límits ja que, per ensenyar als fills qui fa cada paper s'ha de posar límits. Per exemple el fill no pot dir que ha de fer al pare. També han d'entendre que els pares s'estimen de diferent manera  amb els fills.

Aquests són alguns consells que poden ajudar a que l'entorn dels nens sigui el millor possible. També s'ha de dir que els pares sempre o fan de la millor manera que saben, i com molts aprenentatges un fa el que ha viscut, és a dir, com l'han educat.

psicología i psiquiatria

Moltes vegades s'escolta que la gent diu que no creu en la medicació o que li fa por medicar-se però la medicació serveix com una eina complementària a la psicoteràpia.
Fiquem el cas d'una depressió, en les depressions les persones tenen una baixa quantitat de serotonina, hormona que s'encarrega d'entre varies coses, de que un estigui feliç,  el medicament proporciona la capacitat d'estar feliç.
El cervell, per altra banda, està format per uns circuits neuronals que estan posats d'una manera que facilita uns estats d'ànim o uns altres, si una persona normalment està feliç els circuits d'aquesta facilitaran aquest estat, si aquesta persona normalment està trista els circuits neuronals facilitaran l'estat d'ànim trist.
La psicoteràpia el que ajuda és que; un cop les conexions neuronals s'han adaptat a la felicitat degut a la medicació, la psicoteràpia reforça els nous circuits perquè siguin més difícils de trencar.

COM SENTIR-SE MILLOR

La primera premissa per poder estar millor amb els altres és sentir-se bé amb un mateix. L’home és un esser social i viu envoltat d’altres persones. Sempre s’està amb gent, sigui a casa, a la feina i practicant activitats de tota mena. Per sentir-se bé la millor cal poder relacionar-se amb l’entorn. Però hi ha qui no sap fer-ho i constantment es queixa i el critica. I això els fa sentir-se malament i tampoc transmeten cap senyal positiva i per això tampoc en reben del que els envolta. A vegades les petites coses són les que més valor tenen. Un somriure, un començar a parlar amablement, un detall com recordar el nom de la persona. Mantenir el contacte visual quan es té una conversa, intentar deixar parlar més i escoltar atentament, preguntar, més que donar ordres, poder parar-nos a pensar el l’altre, poder mirar les coses des de la seva perspectiva. Saber donar la importància que mereix cada cosa i procurar no encegar-se amb els aspectes negatius. No fer una muntanya de coses que amb la perspectiva del temps no són més que un gra de sorra. Si sabem mantenir aquest equilibri ens sentirem millor. Estarem en pau amb nosaltres mateixos i començarem a tractar els demés de la mateixa manera que ens agradaria que ens tractessin a nosaltres.

 

  

Una possible bona prevenció

Una de les maneres que es fa a les escoles per intentar prevenir que els nens siguin consumidors d' alguna  substància és que una persona que hagi consumit vagi a fer una xerrada per explicar la seva experiència i que els nens s'adonin que un addicte pateix molt i que el camí de les drogues pot portar pel camí de l'amargura.
Però, fent aquest tipus de prevenció moltes vegades el que es pot arribar a fer és l'afecte contrari, ja que una persona que ha pogut deixar les drogues pot fer arribar al missatge, inconscientment, que es fàcil deixar-les.
Una alternativa a aquest tipus de prevenció, podria ser que; a més de portar a una persona que ha pogut deixar les drogues, portar als familiars d'aquest, que expliquin el que han patit, les penúries que han hagut de suportar per culpa de l'addicció, com per exemple els robatoris del familiar, les nits en vela que passaven pensant on seria el seu fill o fins i tot com podien arribar a patir quan l'addicte, endut per la ràbia, s'enfrontava als familiars i a vegades havia pogut arribar a posar les mans al damunt o una vegada assessorats per algun professional, no poder deixar ni un cèntim perquè d'aquesta manera l'únic que haguessin fet és afavorir el consum.
Explicant els fets des del punt de vista del familiar segurament es farà entendre més a les escoles que una persona necessitada de drogues pot fer patir més del que sembla als seus familiars i aconseguir fer una bona prevenció. Segurament els familiars que aportin el seu testimoni no voldran que cap dels nens que se'ls i explica l'experiència facin el mateix que el seu familiar i s'involucrin molt a l'hora d'explicar el que ells van patir.

Aturar les preocupacions.

Durant la vida, les persones tenim moltes preocupacions però  no tot ens preocupa de la mateixa manera. Segons el centre de prevenció d'estrés de la comunitat Kiryat Shmona de Tel Hai hi ha 4 tipus de preocupacions

1. Preocupacions importants per mi i que estan sota el meu control
2. Preocupacions importants per mi i no estan sota el meu control
3. Preocupacions que no són tan importants per mi i estan sota el control
4. Preocupacions que no són tan importants per mi i no estan sota el meu control.

Tria un problema i formula'l com una frase. Agafa els elements constitutius del problema i divideix-los en 4 quadrats, que haurien de ser els 4 tipus de preocupacions que em anomenat. Distingeix entre les parts del problema que són importants que te'n ocupis versus les parts sobre les que tenen menys control i són menys urgents de resoldre. Mira les parts importants i com podries guanyar una mica de control, d'aquesta manera aconseguirem tenir una visió menys catastrofista del problema i el nivell de preocupació baixarà una mica.