La manera de formar s’ha anat transmetent de generació en generació
intentant fer un equilibri entre tradició i innovació. Però realment, hi ha capacitat
de construir alguna cosa pròpia, o només es poden repetir patrons? El caràcter
es conforma durant la infància i s’ha de fer en el seu moment.
A Espanya i Catalunya encara s’arrosseguen moltes seqüeles de la dictadura
franquista. Algunes derivades de gent que van viure en aquell període, però
especialment pel tipus d’educació que es va popularitzar en aquella època. El
franquisme va ser un sistema basat en la submissió. No només al règim, sinó
també al cap familiar —el pare o un avi—, que va normalitzar la submissió, el
“calla i creu”, el “tu ets petit” que confonia el fet de ser petit, amb no
tenir ni veu, ni lloc. Per sort, a mesura que els nens creixien se’ls donava
més protagonisme.
De
vegades, els adults repetien el maltractament que havien experimentat en el
passat, transmetent-lo als qui eren considerats inferiors. En altres casos,
però, reaccionaven contra el seu propi patiment d'infància i, com un pèndul,
actuaven completament al contrari: permetien que els fills decidissin per ells
mateixos, tractant-los com a adults des de ben joves.
Venim de la cultura on es penalitza l’error, on si t’equivoques no només no
te’n sortiràs, sinó que ja no et voldran. Moltes vegades s’ha transmès aquest
missatge: “Has de fer el que et dic, i si no, no seràs prou bo”. Això genera
sensacions de no arribar mai a quedar-se curt, a no fer suficient i, sobre tot,
pot portar a negar-se a un mateix. I això pot generar dos tipus de caràcters,
segons siguin les persones amb qui es relacioni.
Hi ha qui pot ser molt submís amb una jerarquia superior, el cap, l’autoritat,
etc. però alhora sotmetre els que considera per
sota seu, com la seva parella o els seus fills. També hi ha persones que són
molt submises, que sempre s’han hagut de sacrificar pels altres i que renuncien
a elles mateixes. Són personalitats que sovint no han pogut fer-se valer,
perquè sempre pensen que “si no faig el que els altres volen, no m’estimaran”.
Les persones creixen i moltes acaben fent una família. És en l’educació
dels fills quan es poden transmetre els traumes, repetint el problemes de submissió
viscuts volent sotmetre’ls, fent-los el mateix que ells van viure amb els seus
pares, perquè ho han normalitzat i creuen que és el correcte i el que cal fer.
Com a conseqüència, els fills poden tornar a ser persones sotmeses.
O per el contrari, pensar que els han d’evitar aquest patiment... fins
arribar a l’extrem de que hi ha pares qui es queden condicionats per les
actuacions d’uns fills que han crescut sense saber on eren els seus límits.
Els “mals límits”, són els que realment traumatitzen. Imposar criteris,
fites i objectius, violència, pegar, menysprear, insultar i dir constantment
que no ho fan bé i que no saben fer res...
En canvi posar límits és molt bo. Dona estructura al nen i al mateix temps
li ensenya les normes per poder viure en societat. Dir-li que no està bé
insultar, que no ha de pegar, que hi ha normes que cal complir. Obrir horitzons
i interessos respectant els demés. Si no hi ha llei integrada en la persona,
tampoc hi ha persona. Aquests límits es tornen normes i ajuden a diferenciar-se
dels altres, a tenir empatia, a entendre quins són els llindars entre un i
l’altre, a tenir la pròpia personalitat, a ser ell mateix i no quedar-se
atrapat en la massa amorfa. No fer-ho, pot portar que les persones no arribin a
construir-se del tot.
Pot semblar que la tasca d’educar és molt difícil, però si, a l’hora de
fer-ho, ens preguntem què és el millor per al nen, segur que sabrem fer el que
toca en cada moment. I si apareix algun problema, sempre es pot fer una teràpia
posterior i evitar que es converteixin en una xacra que condicioni la manera de
comportar-se.
No hay comentarios:
Publicar un comentario