De la dependencia paterna a la independencia.

Las personas somos uno de los seres mas dependientes dentro del grupo de los mamíferos. Muchos de los seres vivos cuando nacen ya tienen cierta autonomía, ya pueden andar, algunos correr, en cambio los seres humanos somos muy indefensos y tenemos total dependencia de los padres.  De hecho, si un bebé recién nacido se le abandona se le condena a muerte, no solo por el hecho de no darle comida sino porque éste necesita de la estimulación de los adultos para su evolución. Ha habido casos donde se ha abandonado a bebés, pero se les ha alimentado y estos han fallecido igualmente por falta de esta estimulación.

A través de esta estimulación es como los niños van aprendiendo, primero de ellos mismos y luego poco a poco de los otros. Cuando un niño acaba de nacer no tiene ni una palabra ni entiende lo que le pasa, solo tiene malestar. Gracias a los cuidados de los padres y a todos los significantes que estos le van dando, va aprendiendo cual es el tipo de malestar que tiene, si tiene hambre, si ahora tiene sed, si tiene caca o pipi. El siguiente paso que un bebé necesita es aprender a imaginar estas necesidades durante un tiempo para luego ser saciado, si él no puede empezar a imaginar, luego no podrá simbolizar y será difícil que pueda empezar a crear su propio vocabulario. Por eso los padres, tal y como dice Winnicot, tienen que ser lo suficientemente buenos porque si se cubren demasiado rápido las necesidades al bebé este no va a poder aprender a simbolizar y si tarda demasiado sentirá que no están por él y entonces la angustia será demasiado fuerte para poder soportarla.

De esta manera el niño también va aprendiendo el lenguaje y poco a poco hace suyas las palabras de los otros. En esta época también es el momento que el bebé empieza a diferenciarse, primero de la madre. El infante no puede aún discernirse de los otros, es el momento del estadio del espejo, el infante no sabe que el niño que se ve reflejado en el espejo es él mismo y si él ve un bebé que se cae incluso puede llorar él porque siente como si se hubiera caído él. ¿En qué momento el bebé empieza a diferenciarse? pues en el momento en que se da cuenta de que la madre no solo tiene ojos para él, que no es el centro del mundo y que la madre también mira hacia otro lugar. En este momento el bebé tiene que aprender que no siempre estará la madre a su lado para que le ayude a dar significado a todas las cosas que él necesita y es cuando empieza a entender que poco a poco tiene que hacer suyo lo que le están dando y que él puede diferenciarse de lo que le están dando Si la madre le dice que ahora tiene que comer él puede decir que no le apetece. La primera palabra que un bebé utiliza para diferenciarse de los padres es el “NO”.

Aunque la mayoría de las veces son los padres que tienen que ayudar al hijo a que se diferencie de ellos, ya que, por lo general lo que intentarán es continuar en un estadio de dependencia. Gracias a la incorporación de un tercero que haga de función paterna, que ayude a separar, el bebé se dará cuenta de que él no es el rey de la casa y que poco a poco él cada vez va a aprender a ser mas autónomo, gracias a esta función paterna. Esta función es la madre quien la tiene que incorporar, si la madre tiene ojos para el tercero, el niño podrá evolucionar, en caso contrario el infante se quedaría fusionado con la mamá y no podría evolucionar o evolucionará con muchas dificultades.

Los siguientes pasos que el niño irá haciendo es una evolución constante hacia la autonomía, donde cada vez el niño mostrará más interés para el mundo y este interés, muy fuerte en los niños que siguen una evolución normal, le dará motivación para intentar superarse. La función de los padres en estas etapas es de darle seguridad, creyendo que él podrá superar los obstáculos primero acompañándolo, luego observado desde la distancia hasta que al final él ya se sienta seguro para poder ir solo sin la necesidad de los padres.

s'ha d'escoltar

Estem acostumats a criminalitzar molt a les persones amb addiccions, però no estem acostumats a escoltar la gent que és addicte. No és addicte aquell qui vol sinó aquell qui pot.
Però de què depèn que una droga es criminalitzi o no, ? Doncs depèn de com estigui acceptada a una societat. Hi ha més gent que és addicte del que ens pensem. Per exemple hi ha molta gent que és addicte a la masturbació però com és una cosa molt normalitzada ningú diria que masturbar-se si un ho fa dos o tres cops a la setmana és un problema, però una de les preguntes que ens hem de fer a l'hora de saber si una persona és addicta o no és si aquest ha fet l'intent de no fer qualsevol acció i l'ha pogut evitar o no.
El problema és que moltes vegades aquest tipus d'individus no saben quin problema tenen perquè s'han protegit abans d'arribar a tindre el patiment per tant venen a consulta perquè els han "pillat" o perquè els hi han dit que tenen un problema, però no és el més comú que la persona que consumeix vingui a teràpia per tal de deixar el consum, normalment quan venen pel seu propi peu és perquè tenen altres dolors, que segurament tindran a veure amb la causa del consum o de la conducta addictiva.
Moltes vegades darrere d'una conducta addictiva hi ha una por de no poder aconseguir a ser el que a un li agradaria ser, o que té moltes dificultats per poder aconseguir-ho. En definitiva el que es pretén en la teràpia és que el pacient pugui arribar a obtenir els seus propis recursos per tal de ser el més autònom possible i augmentar la seva seguretat.

Eduard Darbra

Psicòleg i psicoterapeuta

Per conèixer els altres cal començar per un mateix

 Saber entendre qui som no és fàcil. Cal saber mirar, veure, escoltar i conèixer com i per què reaccionem. Conèixer-se a un mateix es la clau per a poder comprendre els altres.

Moltes de les coses que ens molesten dels demés són aquelles que ens costa veure de nosaltres mateixos i en canvi detectem amb facilitat entre  els que ens envolten. És el que se'n diu efecte mirall.

Per això és millor no jutjar. Endinsar-se en les nostres emocions i saber connectar amb tot allò que sovint volem evitar. Cal evitar els sentiments negatius com per exemple l’enveja, la ràbia, la por, etc. perquè hem de ser conscients que existeixen i existiran sempre. 

Es tracta d’acceptar el nostre instint per poder gestionar-lo. No negar els sentiments que sentim. Així serem capaços de reconèixer aquestes sensacions. I es convertirà en la clau d'una bona gestió. I saber gestionar-ho, perquè quan s’intenta mirar el propi interior, sovint ens enlluerna el seu reflex. 

Què potent és tot allò que ens desperten els altres! Quelcom s’activa. Podem deixa-ho passar o podem endinsar-nos i entendre què passa. 

Entrar en un mateix mitjançant els altres, és descobrir i conèixer parts d’un que no sabíem. Un excel·lent camí per aprendre més de nosaltres mateixos.

 

Sentiment de por a l'abandonament

El sentiment d'abandonament és un sentiment que moltes vegades és inconscient i pot tenir moltes conseqüències, des d'una depressió, una melancolia, fins a una ansietat patològica, passant per un sentiment de buit.
La causa d'aquest sentiment poden ser múltiples i sempre hem de tenir clar que és conseqüència de la percepció que cada persona ha pogut tenir i no té per què ser la realitat, ja que la realitat la construeix cada individu. Una de les causes és la sensació que de petits no ens han donat suficientment amor, sí que sentim que ens hi han cuidat, ens han alimentat, vestit, ens han cobert les necessitats bàsiques, però es pot sentir que no ens han donat afecte, o que ens l'han donat com a moneda de canvi, és a dir si no fas el que et diem no t'estimarem.
Altra gent també s'ha pogut sentir abandonada, realment perquè ho ha estat, com a conseqüència de la mort d'algú important, o perquè s'ha sentit que en èpoques molt importants de la vida ha estat lluny dels qui estimava.
Tots aquests motius i més, són els que poden produir alguns tipus de malestar psicològic que poden tenir com a conseqüència conductes que el que intenten és evitar la repetició d'aquest patiment però en realitat produeixen més crisis que l'enfrontament real de les pors.
Per exemple la persona que té por a fer les coses malament podria ser conseqüència que pensa que si ho fa malament, no l'estimaran, llavors intenta fer les coses el màxim de perfecte possible, fins i tot pot arribar a tornar-se obsessiu i molt meticulós a l'hora de fer quelcom, una altra persona pel mateix fet, pot evitar de fer les coses a diferència de l'obsessiu, però tant el perfeccionament com l'intent d'evitar de fer coses poden tenir com a causa d'aquestes actuacions l'ansietat produïda per la por.
El mateix sentiment en altres persones pot afectar en anul·lar-se la seva pròpia opinió i tractar als altres al màxim de bé possible, aquest fet pot portar a acumular un gran malestar interior, i fins i tot una acumulació de ràbia, però per por a fer mal als altres com a conseqüència de la ràbia que pot sentir, pot acabar per fer-se mal a ell mateix o tenir una melancolia molt profunda, ja que el mateix que la persona fa és el que no permet que els altres l'ajudin i és ell el que sempre ajuda fet que pot provocar depressions.
En la teràpia el tractament consisteix primer a ajudar a adonar-se al pacient que fa aquestes conductes i en quins moments, també treballar quina és l'emoció que s'està evitant, en aquest cas seria la por a l'abandonament, al mateix temps analitzar quines altres emocions li provoquen aquest continu d'evitar i a la vegada veure quin és el record, conscient o inconscient, que li provoca aquest malestar.
En el fons el tractament ha de servir per fer un canvi d'estil de vida. I que l'amor li vingui d'ell mateix i no de l'exterior, ja que moltes vegades és el que les persones busquem.

Els models

Quan les persones  ens fixem amb un sol model , un sol ideal, aquest pot portar al bloqueig. Un sol camí porta a una autoexigència molt elevada ja que si un no segueix l’únic camí que hi ha establert ja no pot arribar a l’objectiu. A més, també pot comportar  un alt nivell d’estres, ja que pot derivar a pensaments negatius com “si fallo  ja està tot perdut”,  “com més perfecte sigui segur que hi arribaré”.

Si ens fixem amb un ideal i el seguim ens autoexigim per ser igual  de perfectes que el nostre model, seguir els seus passos, no els propis, fet que fa més difícil saber si ho estem fent bé.

L’essencial és tenir diferents models i objectius per tal de no bloquejar-nos i poder-nos construir.

Per tant, reflexionar a l’hora d’escollir els nostres objectius sense imitar exactament els passos del nostre ideal és el que ens permetrà arribar on volem amb tranquil·litat

El patiment

 

En la societat actual no està ben vist que les persones s’emocionin, expressin els sentiments i expliquin els seus neguits. Portem el patiment molt sols.

Carreguem grans maletes plenes de pors, sofriments i angoixes. I mirem d’adornar-les perquè quedin el més dissimulades possible. Mirem de fer bona cara malgrat el feixugues que són.

Pesa haver d’estar treballant, encarats als objectius i concentrats amb les tasques que realitzem. També estar amb les amistats intentant evitar parlar de temes que ens preocupen, perquè s’ha de fer bona cara i fer creure que ens ho estem passant bé.

Temem sentir dolor, i amb la família mirem que els altres no se n’adonin. Ens preocupem per protegir als infants. Volem evitar que estiguin tristos, que no vagin a un enterrament, que no vegin a la mare o pare plorant, que no pateixin per a res. Però en lloc d’evitar-los “viure” els hauríem de donar les eines necessàries perquè sàpiguen enfrontar-se als seus problemes ells el dia de demà.

Es tracta de compartir. A vegades sols d’escoltar. Deixar els tabús del patiment. I quan veiem algú que plora, pensem que s’està expressant. Esta mostrant els seus sentiments. El plor és una forma d’expressar-los. Sovint quan acabem de plorar ens sentim més reconfortats. El patiment d’avui és més força per demà.

 

Saber dir adéu

 

Tothom ha sofert una pèrdua alguna vegada, perdre un familiar, trencar una relació afectiva o a vegades tan sols el fet de madurar, abandonar determinats esquemes de pensaments i desenvolupar-ne de nous suposa passar un dol.

A ningú li agrada patir, ens costa gestionar el sofriment i ens desborda. Qualsevol pèrdua, sigui la que sigui és un acte que cada persona ho ha d’afrontar en soledat i amb els seus propis mecanismes.

El més important és reconèixer que ens sentim ferits, que sentim dolor i que, potser, la vida se’ns ha trencat. Reconèixer que som vulnerables ens capacita a adaptar-nos. Al cap i a la fi, el dol no es res més que una resposta adaptativa que tan sols si arriba mitjançant el dolor i el patiment.

Deixar-nos sentir totes les emocions que poden ser molt variades, tristesa, ràbia, inclús por. Són emocions desagradables però sanes, poc a poc les peces es van recollint per reconstruir un nou capítol. Aquests processos són els que ens fan créixer i tirar endavant.