Perill de les pantalles durant el confinament

En aquests dies de confinament, alguna de les maneres que utilitzem per passar l’estona són les pantalles. És una forma que pot arribar a ser molt divertida però, al mateix temps, també pot arribar a ser addictiva. Si ens costa trobar alternatives i l’únic que ens produeix satisfacció és una pantalla, hem de preguntar-nos si no n’estem fent un abús. En el moment que una persona veu que li costa separar-se’n, ha de començar a preguntar-se si no està cercant protegir-se amb ella. Potser sigui per l’angoixa que li està produint el fet de quedar-se tancat, o té dificultats de comunicar-se amb la gent amb qui conviu, o no troba un espai propi, etc. En resum, podríem dir que una conducta d’aquestes sempre té algun origen més, que la simple dependència. Segurament hi ha un problema de fons que s’hauria de treballar amb una teràpia psicològica. Posem algunes referències:

El temps prudencial de jugar algun videojoc és com a màxim dos hores i s’ha d’intentar que no sigui cada dia.

Com podem saber si estem fent un ús, un abús o estem tenint una addicció en aquest àmbit? Doncs igual que amb qualsevol altre tipus d’addicció. Veure si podem parar sense patir-hi.

Que seria ús? quan un pot encendre i apagar la pantalla sempre que un vulgui i no sent cap malestar quan no l’està utilitzant. S’ha de ser capaç de trobar alternatives.

I Abús? quan ens passem hores i hores utilitzant-la, ens costa trobar alternatives per tal de distreure’ns i quan deixem d’utilitzar-la ens sentim  frustrats i de mal humor etc. S’ha d’aconseguir desconnectar i deixar de pensar-hi.

Addicció? Es converteix en addicció quan ja no es pot estar sense la pantalla i quan no es fa servir  s’està tota l’estona pensant-hi.  I quan no es fa servir s’està irritable i amb sensació de necessitat. El fet de no poder estar sense tenir-la ens fa adonar que aquí hi ha una addicció, que es manifesta quan la dependència passa a ser incontrolable.

Actualment, molts dels jocs gratuïts que ens podem trobar per internet afavoreixen l’addicció. El fet d’haver d’assolir nivells que en un principi semblen fàcils d’aconseguir provoca una sensació d’augment de la capacitat de control i de superació. I això incrementa la producció de dopamina, que és una substància que el nostre cervell allibera i que està associada a diferents processos, entre els que hi ha el de l’expectativa i la recompensa. Una excitació semblant a la que es produeix quan sentim la vibració del nostre mòbil.  El mateix passa amb els videojocs cada vegada que aconseguim algun objectiu. La dopamina dona la sensació de plaer i les ganes de repetir.  Com també passa amb les apostes, els jocs d’atzar, etc. La sensació de poder guanyar amb facilitat és el que produeix l’addició i en cada addicció hi ha quelcom de base que s’hauria de treballar. No és addicte aquell qui vol sinó aquell qui pot. També hem de pensar en els efectes mimètics, com els dels nens que imiten el que fan els pares. Si els grans es passen moltes hores davant les pantalles, els més petits segurament també ho faran.

Durant els confinaments llargs és fàcil que es desvetllin conductes patològiques. És una situació extrema on actuen molts mecanismes per protegir-se. Per això és molt important parlar, comunicar-se, expressar-se amb llibertat,  no aïllar-se i distreure’s fent coses variades.

Alguns consells pel confinament

La situació que estem passant actualment és una situació de crisis psicològica. Algunes de les reaccions emocionals en situacions d'emergència són: la tristesa, la ràbia, l'Ira,  inclús la por. Aquestes emocions són generals a l'hora de trobar-se en una situació d'alarma de qualsevol mena però si ens fixem en la situació actual, la majoria d'aquestes emocions hi apareixen. La impotència per no poder fer res, la ràbia i la por de si ens contagiarem, són emocions completament normals. Que hem de fer en el cas que apareguin?
Doncs primer de tot acceptar i dir que és una emoció normal per l'estat en què ens trobem, s'ha d'intentar crear estratègies per tal d'abordar aquesta situació que en un principi sembla incontrolable i convertir-la  en una situació aparentment sota control.
Algunes de les recomanacions que es fan són les següents:
- Que es segueixi una rutina diària
- Que es busqui un moment al dia per tindre un espai propi i individual.
- Mantenir la higiene. Intentar que la deixadesa no ens guanyi, si ens continuem canviant la roba, fent les dutxes pertinents i se segueix amb aquesta higiene semblarà que hi hagi més normalitat.
- Tenir la ment ocupada sempre ajudarà a no sentir tant el confinament.
- Tenir una estona d'exercici dins del qual es pugui.
- Hem d'intentar continuar estan comunicant-nos amb els familiars, amics, companys de feina de la manera que sigui possible, sigui per internet o amb una trucada.
- Per últim no obsessionar-se amb les notícies, ja que si estem mirant-les tot el dia, ens serà més fàcil que hi hagi un augment de l'estrès.
En resum podríem dir que qualsevol activitat que ajudi a tenir una sensació de normalitat ens ajudarà a portar millor el confinament. La rutina ens fa preveure el que passarà per tant la sensació de control serà més elevada i tant la por com la impotència segurament baixaran de nivell.

Per altra banda quan un fa moltes hores que està tancat, es pot trobar en situacions d'estrès i tensió familiar. En qualsevol discussió sempre intentar escoltar al malestar de l'altre, quan un s'enfada és perquè està expressant un malestar i la millor manera d'ajudar-lo és a través d'una escolta empàtica, mai jutjant. Com es pot millorar aquesta escolta empàtica?
- Intentant trobar àrees d'interès
- Escoltar idees no dades
- Escoltar el contingut no la forma (a vegades la forma pot ser a través de crits,    rabietes, etc.)
- No donar solucions ràpidament i evitar distraccions
- Intentar ser obert sensible, intentar conèixer i dominar sentiments
- Deixar que l'altre parli i s'expressi
Ajudar-nos els uns als altres pot ajudar a passar millor el confinament, no serveix de gaire aïllar-se, amagar les emocions, més aviat el contrari. El primer pas per poder afrontar un malestar és acceptar-lo, si un el nega i se'l queda a dins aquest en algun moment haurà de sortir. I quan surt per descontrol sempre té pitjors conseqüències.

Al mateix temps també és interessant poder conèixer com se sent un mateix, en el cas que un se senti malament també podem fer alguna activitat per tal de controlar el moment d'estrès mitjançant la relaxació.
A continuació explicaré la tècnica de la respiració diafragmàtica que és una de les múltiples tècniques de relaxació que existeixen:
1. Agafa aire pel nas i portal a la zona baixa dels pulmons. (Una mà al pit i l'altra a l'estómac)
2. Reten l'aire en aquesta posició
3. Exhala notant que el diagrama torna al seu lloc.
4. Inspira de nou sense moure ni l'espatlla ni el pit.
5. Exhala i repeteix diverses vegades.

Hem de dir que qualsevol persona que ja tingui algun problema psicològic de base, com per exemple la gent que pateix claustrofòbia, aquests consells li aniran molt bé, però també és un moment que si un necessita pot fer teràpia per internet. Primer, per portar millor el simple fet d'estar tancat i segon per intentar solucionar el problema de la claustrofòbia.

Per últim, parlar de resiliència. La resiliència és aquella capacitat innata que té cada individu per afrontar i recuperar-se de situacions d'estrès. Una manera de poder seguir endavant amb les nostres vides tot i haver passat aquesta situació és preguntar-se que hem après del confinament. Quins valors hem descobert de les persones, que arribem a ser capaços d'innovar en aquesta situació, Segur que algun aprenentatge en podem extreure que ens faci adonar que gràcies a això som una mica més forts i que ens encoratja de poder passar de millor manera possibles situacions estressants que cada un es pugui trobar en el futur.

Eduard Darbra
Psicòleg i psicoterapeuta.
699689665
eduarddarbramagri@gmail.com

De la dependencia paterna a la independencia.

Las personas somos uno de los seres mas dependientes dentro del grupo de los mamíferos. Muchos de los seres vivos cuando nacen ya tienen cierta autonomía, ya pueden andar, algunos correr, en cambio los seres humanos somos muy indefensos y tenemos total dependencia de los padres.  De hecho, si un bebé recién nacido se le abandona se le condena a muerte, no solo por el hecho de no darle comida sino porque éste necesita de la estimulación de los adultos para su evolución. Ha habido casos donde se ha abandonado a bebés, pero se les ha alimentado y estos han fallecido igualmente por falta de esta estimulación.

A través de esta estimulación es como los niños van aprendiendo, primero de ellos mismos y luego poco a poco de los otros. Cuando un niño acaba de nacer no tiene ni una palabra ni entiende lo que le pasa, solo tiene malestar. Gracias a los cuidados de los padres y a todos los significantes que estos le van dando, va aprendiendo cual es el tipo de malestar que tiene, si tiene hambre, si ahora tiene sed, si tiene caca o pipi. El siguiente paso que un bebé necesita es aprender a imaginar estas necesidades durante un tiempo para luego ser saciado, si él no puede empezar a imaginar, luego no podrá simbolizar y será difícil que pueda empezar a crear su propio vocabulario. Por eso los padres, tal y como dice Winnicot, tienen que ser lo suficientemente buenos porque si se cubren demasiado rápido las necesidades al bebé este no va a poder aprender a simbolizar y si tarda demasiado sentirá que no están por él y entonces la angustia será demasiado fuerte para poder soportarla.

De esta manera el niño también va aprendiendo el lenguaje y poco a poco hace suyas las palabras de los otros. En esta época también es el momento que el bebé empieza a diferenciarse, primero de la madre. El infante no puede aún discernirse de los otros, es el momento del estadio del espejo, el infante no sabe que el niño que se ve reflejado en el espejo es él mismo y si él ve un bebé que se cae incluso puede llorar él porque siente como si se hubiera caído él. ¿En qué momento el bebé empieza a diferenciarse? pues en el momento en que se da cuenta de que la madre no solo tiene ojos para él, que no es el centro del mundo y que la madre también mira hacia otro lugar. En este momento el bebé tiene que aprender que no siempre estará la madre a su lado para que le ayude a dar significado a todas las cosas que él necesita y es cuando empieza a entender que poco a poco tiene que hacer suyo lo que le están dando y que él puede diferenciarse de lo que le están dando Si la madre le dice que ahora tiene que comer él puede decir que no le apetece. La primera palabra que un bebé utiliza para diferenciarse de los padres es el “NO”.

Aunque la mayoría de las veces son los padres que tienen que ayudar al hijo a que se diferencie de ellos, ya que, por lo general lo que intentarán es continuar en un estadio de dependencia. Gracias a la incorporación de un tercero que haga de función paterna, que ayude a separar, el bebé se dará cuenta de que él no es el rey de la casa y que poco a poco él cada vez va a aprender a ser mas autónomo, gracias a esta función paterna. Esta función es la madre quien la tiene que incorporar, si la madre tiene ojos para el tercero, el niño podrá evolucionar, en caso contrario el infante se quedaría fusionado con la mamá y no podría evolucionar o evolucionará con muchas dificultades.

Los siguientes pasos que el niño irá haciendo es una evolución constante hacia la autonomía, donde cada vez el niño mostrará más interés para el mundo y este interés, muy fuerte en los niños que siguen una evolución normal, le dará motivación para intentar superarse. La función de los padres en estas etapas es de darle seguridad, creyendo que él podrá superar los obstáculos primero acompañándolo, luego observado desde la distancia hasta que al final él ya se sienta seguro para poder ir solo sin la necesidad de los padres.

s'ha d'escoltar

Estem acostumats a criminalitzar molt a les persones amb addiccions, però no estem acostumats a escoltar la gent que és addicte. No és addicte aquell qui vol sinó aquell qui pot.
Però de què depèn que una droga es criminalitzi o no, ? Doncs depèn de com estigui acceptada a una societat. Hi ha més gent que és addicte del que ens pensem. Per exemple hi ha molta gent que és addicte a la masturbació però com és una cosa molt normalitzada ningú diria que masturbar-se si un ho fa dos o tres cops a la setmana és un problema, però una de les preguntes que ens hem de fer a l'hora de saber si una persona és addicta o no és si aquest ha fet l'intent de no fer qualsevol acció i l'ha pogut evitar o no.
El problema és que moltes vegades aquest tipus d'individus no saben quin problema tenen perquè s'han protegit abans d'arribar a tindre el patiment per tant venen a consulta perquè els han "pillat" o perquè els hi han dit que tenen un problema, però no és el més comú que la persona que consumeix vingui a teràpia per tal de deixar el consum, normalment quan venen pel seu propi peu és perquè tenen altres dolors, que segurament tindran a veure amb la causa del consum o de la conducta addictiva.
Moltes vegades darrere d'una conducta addictiva hi ha una por de no poder aconseguir a ser el que a un li agradaria ser, o que té moltes dificultats per poder aconseguir-ho. En definitiva el que es pretén en la teràpia és que el pacient pugui arribar a obtenir els seus propis recursos per tal de ser el més autònom possible i augmentar la seva seguretat.

Eduard Darbra

Psicòleg i psicoterapeuta

Per conèixer els altres cal començar per un mateix

 Saber entendre qui som no és fàcil. Cal saber mirar, veure, escoltar i conèixer com i per què reaccionem. Conèixer-se a un mateix es la clau per a poder comprendre els altres.

Moltes de les coses que ens molesten dels demés són aquelles que ens costa veure de nosaltres mateixos i en canvi detectem amb facilitat entre  els que ens envolten. És el que se'n diu efecte mirall.

Per això és millor no jutjar. Endinsar-se en les nostres emocions i saber connectar amb tot allò que sovint volem evitar. Cal evitar els sentiments negatius com per exemple l’enveja, la ràbia, la por, etc. perquè hem de ser conscients que existeixen i existiran sempre. 

Es tracta d’acceptar el nostre instint per poder gestionar-lo. No negar els sentiments que sentim. Així serem capaços de reconèixer aquestes sensacions. I es convertirà en la clau d'una bona gestió. I saber gestionar-ho, perquè quan s’intenta mirar el propi interior, sovint ens enlluerna el seu reflex. 

Què potent és tot allò que ens desperten els altres! Quelcom s’activa. Podem deixa-ho passar o podem endinsar-nos i entendre què passa. 

Entrar en un mateix mitjançant els altres, és descobrir i conèixer parts d’un que no sabíem. Un excel·lent camí per aprendre més de nosaltres mateixos.

 

Sentiment de por a l'abandonament

El sentiment d'abandonament és un sentiment que moltes vegades és inconscient i pot tenir moltes conseqüències, des d'una depressió, una melancolia, fins a una ansietat patològica, passant per un sentiment de buit.
La causa d'aquest sentiment poden ser múltiples i sempre hem de tenir clar que és conseqüència de la percepció que cada persona ha pogut tenir i no té per què ser la realitat, ja que la realitat la construeix cada individu. Una de les causes és la sensació que de petits no ens han donat suficientment amor, sí que sentim que ens hi han cuidat, ens han alimentat, vestit, ens han cobert les necessitats bàsiques, però es pot sentir que no ens han donat afecte, o que ens l'han donat com a moneda de canvi, és a dir si no fas el que et diem no t'estimarem.
Altra gent també s'ha pogut sentir abandonada, realment perquè ho ha estat, com a conseqüència de la mort d'algú important, o perquè s'ha sentit que en èpoques molt importants de la vida ha estat lluny dels qui estimava.
Tots aquests motius i més, són els que poden produir alguns tipus de malestar psicològic que poden tenir com a conseqüència conductes que el que intenten és evitar la repetició d'aquest patiment però en realitat produeixen més crisis que l'enfrontament real de les pors.
Per exemple la persona que té por a fer les coses malament podria ser conseqüència que pensa que si ho fa malament, no l'estimaran, llavors intenta fer les coses el màxim de perfecte possible, fins i tot pot arribar a tornar-se obsessiu i molt meticulós a l'hora de fer quelcom, una altra persona pel mateix fet, pot evitar de fer les coses a diferència de l'obsessiu, però tant el perfeccionament com l'intent d'evitar de fer coses poden tenir com a causa d'aquestes actuacions l'ansietat produïda per la por.
El mateix sentiment en altres persones pot afectar en anul·lar-se la seva pròpia opinió i tractar als altres al màxim de bé possible, aquest fet pot portar a acumular un gran malestar interior, i fins i tot una acumulació de ràbia, però per por a fer mal als altres com a conseqüència de la ràbia que pot sentir, pot acabar per fer-se mal a ell mateix o tenir una melancolia molt profunda, ja que el mateix que la persona fa és el que no permet que els altres l'ajudin i és ell el que sempre ajuda fet que pot provocar depressions.
En la teràpia el tractament consisteix primer a ajudar a adonar-se al pacient que fa aquestes conductes i en quins moments, també treballar quina és l'emoció que s'està evitant, en aquest cas seria la por a l'abandonament, al mateix temps analitzar quines altres emocions li provoquen aquest continu d'evitar i a la vegada veure quin és el record, conscient o inconscient, que li provoca aquest malestar.
En el fons el tractament ha de servir per fer un canvi d'estil de vida. I que l'amor li vingui d'ell mateix i no de l'exterior, ja que moltes vegades és el que les persones busquem.

Els models

Quan les persones  ens fixem amb un sol model , un sol ideal, aquest pot portar al bloqueig. Un sol camí porta a una autoexigència molt elevada ja que si un no segueix l’únic camí que hi ha establert ja no pot arribar a l’objectiu. A més, també pot comportar  un alt nivell d’estres, ja que pot derivar a pensaments negatius com “si fallo  ja està tot perdut”,  “com més perfecte sigui segur que hi arribaré”.

Si ens fixem amb un ideal i el seguim ens autoexigim per ser igual  de perfectes que el nostre model, seguir els seus passos, no els propis, fet que fa més difícil saber si ho estem fent bé.

L’essencial és tenir diferents models i objectius per tal de no bloquejar-nos i poder-nos construir.

Per tant, reflexionar a l’hora d’escollir els nostres objectius sense imitar exactament els passos del nostre ideal és el que ens permetrà arribar on volem amb tranquil·litat