Saber dir adéu

 

Tothom ha sofert una pèrdua alguna vegada, perdre un familiar, trencar una relació afectiva o a vegades tan sols el fet de madurar, abandonar determinats esquemes de pensaments i desenvolupar-ne de nous suposa passar un dol.

A ningú li agrada patir, ens costa gestionar el sofriment i ens desborda. Qualsevol pèrdua, sigui la que sigui és un acte que cada persona ho ha d’afrontar en soledat i amb els seus propis mecanismes.

El més important és reconèixer que ens sentim ferits, que sentim dolor i que, potser, la vida se’ns ha trencat. Reconèixer que som vulnerables ens capacita a adaptar-nos. Al cap i a la fi, el dol no es res més que una resposta adaptativa que tan sols si arriba mitjançant el dolor i el patiment.

Deixar-nos sentir totes les emocions que poden ser molt variades, tristesa, ràbia, inclús por. Són emocions desagradables però sanes, poc a poc les peces es van recollint per reconstruir un nou capítol. Aquests processos són els que ens fan créixer i tirar endavant.

 

Com podem saber si som addictes?

No sempre que una persona consumeix una substància nociva pel seu cos es considera que és addictiva a aquesta.
Hi ha tres maneres d’utilitzar una substància; fent un ús, un abús o una addicció, com es diferencien un tipus de l’altra?
- L’ús: es considera quan una persona utilitza una substància i no té cap conseqüència negativa, un exemple seria aquella persona que es fa mitja copa de vi mentre dina.
- Abús: és aquella persona que el fet d’utilitzar una substància li comporta conseqüències negatives, normalment ja solen ser quantitats bastant importants. Un exemple seria la persona que un dia beu massa alcohol i l' endemà té ressaca.
- Addicció: és quan una persona el fet de fer molta estona que no consumeix certa substància té un malestar i només el pot apaivagar amb la utilització de la substància en si. Un exemple clar és aquell que cada cert temps necessita fumar-se una cigarreta si no té malestar.
De fet és molt fàcil passar d’un abús a una addicció i el pitjor és que un no n’és conscient quan fa aquest canvi sinó que és conscient que és addicte quan ja es troba en situacions extremes. Per tant quan algú fa un abús molt sovint d’alguna substància s’ha de preguntar que és el que li dóna aquesta substància que no pot obtenir per si sol.
Per últim recordar que la gent que es converteix en addicta és un símptoma que alguna cosa no va bé i és recomanable consultar a un professional.

El mal de la sobreprotecció als nens.

Cada vegada es veuen més casos d’adolescent amb diferents problemàtiques, alguns adolescents es mostren com a persones incontrolables que sempre han d’aconseguir el que ells volen i tracten als pares fatal, en canvi hi ha adolescents que tenen moltes pors, que no saben a enfrontar-se als diferents problemes del dia a dia i pateixen una gran angoixa. Aquests adolescents en el fons poden venir del mateix, de pares que sobreprotegeixen, el que passa que el fet d’anar cap a una banda o anar cap a l’altra ja depèn del caràcter intrínsec que tingui cada nen.

Els nens que es converteixen en persones descarades són aquelles que els pares els hi han donat tot el que han desitjat al moment i sense ensenyar la cultura de l’esforç, aquests nens han après que no necessiten esforçar-se per a res, ja que els hi ha donat tot mastegat i quan s’han de començar a esforçar, com veuen que els pares ja no fan el mateix que abans els envaeix una gran ràbia vers aquests. Per altra banda tenim els adolescents que tenen por a fer qualsevol cosa i és pel mateix fet mai s’han hagut d’esforçar-se per a res, sempre els hi han facilitat totes les necessitats i en el moment que s’han d’esforçar per aconseguir quelcom no es veuen capaços i els hi agafa por.
L’ideal és que els infants aprenguin a solucionar els problemes per si sols i que en el moment que aquests estiguin aprenent els pares estiguin presents per si a l’últim moment no se’n poden ensurt, cosa que normalment no passa, d’aquesta manera els hi augmentarà l’autoestima en el moment que comprovin que poden superar les adversitats i quan creixin aquests no els hi canviaran els esquemes de cop, que és una de les causes d’aquests comportaments

Aprendre a entendre les emocions

Totes les persones sabem que és un sentiment, però alguna vegada ens hem parat a pensar per a què serveixen? Tal com diu Anne van Steppen, els sentiments són missatgers de què alguna cosa necessita la nostra atenció o que em aconseguit quelcom. L’interessant és fixar-se en les emocions que tenim en cada instant, un cop ens hem fixat després em de desxifrar el que ens volen dir, si les emocions són positives doncs gaudir d’elles però si són negatives buscar quina necessitat ens demana que cobrim tot buscant quin és el sentiment contrari al que estem sentint, un exemple seria si estem nerviosos, buscar quin és el seu contrari, en aquest cas tranquils, per tant necessitem tranquil·litat. Em de partir de les quatre emocions bàsiques que són l’alegria, la tristesa, la ràbia i la por, la resta de sentiments són matisos que deriven d’aquests quatre, aquí us poso uns exemples. L’entusiasme deriva de l’alegria, de la frustració en deriva la ràbia, l’amargura deriva de la tristesa, etc. Per tant l’interessant és buscar els contraris dels tres sentiments bàsics negatius (tristesa, ràbia i por) i intentar descobrir quines activitats en moments de sentiments negatius ens produeixen els seus antònims per practicar-les.

Això que sembla tan fàcil en la nostra societat ens costa molt poder-ho fer, a les escoles normalment no es treballa la intel·ligència emocional i com a conseqüència ens porta a grans nivells d’analfabetisme emocional, em d’estudiar més els nostres sentiments.

Festes

Les festes de Nadal estan plenes d’emoció per a tothom, siguin nens o grans. Però a vegades poden ser tristes. Trobem a faltar alguna persona estimada o ens costa acceptar l’alegria de l’entorn a causa dels problemes que tenim. És una època en el que el nostre estat d’ànim rep moltes influències externes…

La tradició i religiositat d’aquestes festes han fet que els afectes es vulguin demostrar amb regals i trobades. Però què és el més prioritari? Quines són les mostres d’afecte més importants i que sovint menys atenció hi donem? Són les que surten del cor. Les que són desinteressades. Potser el millor regal sigui una simple abraçada, una rialla o un gest de complicitat.

I no hem d’oblidar els que ens podem fer a nosaltres mateixos. També podem regalar-nos coses. I no només materials. Sinó aquells que ens omplen i ens donen íntimes satisfaccions. És molt efectiu proposar-se petits objectius, com tenir paciència amb un familiar, especialment amb aquell que ens costi més, o bé poder passar més temps amb els nens de la casa o fer l’esforç per adonar-se i valorar tot el que hi ha de positiu al nostre voltant.

Fer-se valdre

Respectar-nos els uns als altres és una de les accions primordials dels sers humans. També ho és respectar-se a un mateix. La caritat ben entesa així. És des de nosaltres que veiem el món que ens envolta i és dins nostre que hem de trobar l’equilibri. No només cuidant el cos sinó també respectant el que ens diu la ment. Tant el conscient, com el subconscient. Per això és tan important com ens tractem. Entendre què ens diem, com ho fem i quines paraules utilitzem. Les paraules articulen les idees. I les necessitem per poder identificar les coses, les situacions i fins i tot els sentiments.

A vegades ens oblidem de que és des del nostre interior que hem de mira les coses i ens posem a fer-ho des la perspectiva dels altres. Com em veuen?. Què pensaran de mi? Què diran del que faig? Quanta importància donem a les opinions dels altres? I quanta a les pròpies?. Podem ser una mica benèvols en jutjar el que fem i caure en el cofoisme de creure que som perfectes. I malgrat això no està bé, és molt pitjor caure en el pessimisme per culpa del que puguin dir o pensar els que ens envolten.  És important escoltar l’entorn i així  mantenir uns referents respecte al que ens rodeja. Però ho és més seguir el nostre camí, sent qui som i cap on volem anar. Per això ens cal enfortir els nostres  valors i contrastar les nostres qualitats i defectes. I d’això en diem personalitat. Som com som i els estadis de millora ens els fixem nosaltres.

Intentar que les crítiques i propostes dels propers no serveixin per fer-nos sentir petits. Els estímuls han de ser per millorar els aspectes que nosaltres sabem que ens limiten. I si s’han de modificar les conductes de sempre, ha de ser d’acord amb el nostre convenciment i ganes de fer-ho. I la nostra exigència no s’ha de deixar vèncer ni per la mandra, ni la por.

Però tampoc ens hem d’imposar fites perquè són les del món que ens rodeja. Erich Fromm explicava que no són alternatives oposades, l’amor cap als altres i l’amor cap a nosaltres mateixos. Tot el contrari. Sols estant segurs tindrem una actitud d’ajuda i estima vers els altres. I així trobarem en els altres la raó del nostre quefer.

Les pors

La por consisteix en un instint primitiu per tal de garantir la supervivència de les persones, actualment les persones ens hem acostumat molt a estar en llocs segurs i ens hem tornat massa porucs. Una de les causes d’aquesta por és la sobreprotecció que els pares, amb la millor intenció del món, fan vers els fills, que en el fons no és més que una projecció de les pròpies pors vers als fills.
Aquestes pors, segons la personalitat de cada persona s’afronten d’una manera o altra. Hi ha gent que per por evitar afrontar-se als problemes, el que fa és evitar-los, d’altra gent el que fa és desplaçar el problema cap a un altre lloc que realment no és el problema, un exemple seria una persona que ha comès un error, però a més d’acceptar-lo donar la culpa als altres, aquestes persones solen ser persones amb un caràcter irascible. Una altra manera no correcte de superar un problema seria enganxar-se molt a altres persones per tal que aquestes el solucionessin per tu, en canvi altres persones l’únic que fan és obsessionar-se amb el problema, pensar-hi tota l’estona però sense buscar una solució, això produeix grans nivells d’ansietat.
Hi ha moltes coses que ens fan por, el que s’ha d’intentar fer és anar cap a les pors, ja que quan les superem ens sentirem més forts i augmentarà la nostra autoestima. Tal com diu Rafael Santandreu en el llibre les ulleres de la felicitat, la por és una brúixola que ens indica el camí que hem de seguir