Addicció: causa o conseqüència?

 

Les addiccions o les dependències solen ser un dels temes que preocupen més a la societat en l’actualitat. Ja no es parla només de les addiccions a substàncies, sinó a qualsevol classe de dependència. Addicció als videojocs, a la masturbació, dependència de persones i a diverses substàncies, problema que ja porta molts i molts anys sent un afer social de rellevància.

Les causes d’una addicció són múltiples i, normalment, tenen a veure amb problemes molt relacionats amb la primera infància, els quals produeixen una gran fragilitat mental. Les persones ens construïm a partir de la relació amb els altres; un nadó quan neix necessita molt més que aliments per sobreviure, necessita una relació que faci funció de mare. Aquesta figura ha d’anar contenint i recolzant perquè el bebè vagi agafant seguretat i es pugui anar separant lentament d’ella; amb l’ajuda d’una funció paterna per tal d’arribar a una autonomia. Aquest fet, que sembla tan fàcil a l’hora de la veritat, és molt més complicat.

En primer lloc, un dels motius que pot provocar addiccions és la falta d’atenció de l’infant; quan un infant té una demanda (que sempre es mostra amb plor) i no és satisfeta, comença a patir una angoixa molt forta que el pot portar a la desesperació i a tenir grans inseguretats. De fet, podem dir que una mare que mostra aquestes deficiències té una dificultat en el holding, és a dir, en la capacitat de crear un espai de confiança que li doni seguretat al nen . Per contra, una mare que atén massa ràpid les necessitats del nad, (tan ràpid que s’anteposa a la demanda), tampoc li és bo, ja que aquest no aprèn la capacitat de poder-se consolar tot imaginant-se el pit de la mare, en el cas que tingués gana, i això li fa perdre capacitats d’autonomia. En definitiva, tal i com diu Winnicot, “la mare ha de ser prou bona”.

Aquest tenir cura de la mare és el que aporta a l’infant una mirada a que l’ajuda a créixer i a entendre’s, per tant podem dir que el reflex de la mare és el que ajuda a crear al nen la seva pròpia autopercepció i, com a conseqüència el seu aferrament. És a dir, si la mare té algun problema, el reflex que acabarà aportant serà una imatge amb carències. Per exemple: una mare que està depressiva perquè ha patit una mort d’algú proper, sense voler, podria reflectir més dificultats de separació per part del nen, que no deixarien de ser les seves pròpies dificultats; això podria provocar una certa dependència que, si no es treballa en la mare, acabaria afectant el fill i podria ser un detonant de una futura dependència a una substància, a un videojoc, a una persona, etc.

Una segona causa podria ser un trauma. Els traumes no elaborats es van repetint de manera inconscient, ja sigui a través de somnis, d’actuacions sense sentit (acting outs), de compulsions… Que porten una gran càrrega i aquests s’han d’apaivagar d’alguna manera. Les drogues poden servir d’ajuda davant d’aquests traumes, de manera que seran més o menys greus tot depenent del holding que els individus hagin tingut en la seva primera infància, així doncs veiem que la resiliència (la capacitat que té una persona de recuperar-se de situacions complicades) té molt a veure amb cuidar d’una persona en els primers mesos.

Una altra problemàtica podria ser la sobreprotecció. Les persones que tenen moltes pors, tot i que no hagin patit cap situació traumàtica, més aviat al contrari, que a la vida tot ho han tingut molt fàcil, també poden ser candidates a ser dependents. En aquest cas, perquè no han pogut agafar suficient autonomia per poder-se valer per si mateixos; com a conseqüència, cada vegada en què es troben en situacions noves a la vida es pot presentar com a una circumstància massa complicada. Això pot produir una gran angoixa per falta d’eines, ja que en aquest cas la mare ha estat “massa bona” i l’individu no ha pogut aprendre la capacitat creativa per tal d’innovar.

En darrer lloc, vull comentar que els tabús també són uns grans creadors de buits que s’han d’omplir. Per contra, poden crear una angoixa intolerable, una sensació de desfragmentació i d’ incoherència molt gran. Una persona sent un patiment del qual no coneix la procedència i, a més a més, la sensació de la persona és que ell ha tingut una vida normal, sense cap problema i que no entén el perquè del patiment; tanmateix sempre hi ha la percepció de que hi ha alguna cosa que no encaixa a la vida, que no s’ha dit però que s’ha intuït, aquesta podria ser un dels orígens de la paraula addicció, allò que no està dit.

Com a conclusió, m’agradaria apuntar que les causes d’una addicció són multifactorials. Les causes que em anomenat aquí com la falta de cura d’un infant, la sobreprotecció, els traumes i els tabús són algunes d’aquestes però n’hi poden haver moltes més. Ara bé, el camí per intentar superar una addicció és a través d’una teràpia: l’espai on poder anar construint totes les faltes que la persona ha pogut patir tot afavorint un bon holding. És a dir, construir un espai terapèutic on la persona , juntament amb el terapeuta, es pugui sentir segura per construir a través de la mirada del terapeuta (reflex) un bon aferrament. Per elaborar aquests buits a través del discurs i dels actes que el pacient pot portar a teràpia, per tal de donar-hi un sentit tot fent-se càrrec d’aquestes carències. Podríem dir que la teràpia és un procés que serveix per passar d’una dependència a alguna cosa que fa mal, substituint-la per la contenció d’un espai terapèutic i acabar en una autonomia on ja l’individu no necessiti aquesta protecció.

 

 

Eduard Darbra