En
la societat actual no està ben vist que les persones s’emocionin, expressin els
sentiments i expliquin els seus neguits. Portem el patiment molt sols.
Carreguem
grans maletes plenes de pors, sofriments i angoixes. I mirem d’adornar-les perquè
quedin el més dissimulades possible. Mirem de fer bona cara malgrat el
feixugues que són.
Pesa
haver d’estar treballant, encarats als objectius i concentrats amb les tasques
que realitzem. També estar amb les amistats intentant evitar parlar de temes que
ens preocupen, perquè s’ha de fer bona cara i fer creure que ens ho estem passant
bé.
Temem
sentir dolor, i amb la família mirem que els altres no se n’adonin. Ens
preocupem per protegir als infants. Volem evitar que estiguin tristos, que no
vagin a un enterrament, que no vegin a la mare o pare plorant, que no pateixin
per a res. Però en lloc d’evitar-los “viure” els hauríem de donar les eines
necessàries perquè sàpiguen enfrontar-se als seus problemes ells el dia de demà.
Es
tracta de compartir. A vegades sols d’escoltar. Deixar els tabús del patiment.
I quan veiem algú que plora, pensem que s’està expressant. Esta mostrant els seus
sentiments. El plor és una forma d’expressar-los. Sovint quan acabem de plorar
ens sentim més reconfortats. El patiment d’avui és més força per demà.