Festes

Les festes de Nadal estan plenes d’emoció per a tothom, siguin nens o grans. Però a vegades poden ser tristes. Trobem a faltar alguna persona estimada o ens costa acceptar l’alegria de l’entorn a causa dels problemes que tenim. És una època en el que el nostre estat d’ànim rep moltes influències externes…

La tradició i religiositat d’aquestes festes han fet que els afectes es vulguin demostrar amb regals i trobades. Però què és el més prioritari? Quines són les mostres d’afecte més importants i que sovint menys atenció hi donem? Són les que surten del cor. Les que són desinteressades. Potser el millor regal sigui una simple abraçada, una rialla o un gest de complicitat.

I no hem d’oblidar els que ens podem fer a nosaltres mateixos. També podem regalar-nos coses. I no només materials. Sinó aquells que ens omplen i ens donen íntimes satisfaccions. És molt efectiu proposar-se petits objectius, com tenir paciència amb un familiar, especialment amb aquell que ens costi més, o bé poder passar més temps amb els nens de la casa o fer l’esforç per adonar-se i valorar tot el que hi ha de positiu al nostre voltant.

Fer-se valdre

Respectar-nos els uns als altres és una de les accions primordials dels sers humans. També ho és respectar-se a un mateix. La caritat ben entesa així. És des de nosaltres que veiem el món que ens envolta i és dins nostre que hem de trobar l’equilibri. No només cuidant el cos sinó també respectant el que ens diu la ment. Tant el conscient, com el subconscient. Per això és tan important com ens tractem. Entendre què ens diem, com ho fem i quines paraules utilitzem. Les paraules articulen les idees. I les necessitem per poder identificar les coses, les situacions i fins i tot els sentiments.

A vegades ens oblidem de que és des del nostre interior que hem de mira les coses i ens posem a fer-ho des la perspectiva dels altres. Com em veuen?. Què pensaran de mi? Què diran del que faig? Quanta importància donem a les opinions dels altres? I quanta a les pròpies?. Podem ser una mica benèvols en jutjar el que fem i caure en el cofoisme de creure que som perfectes. I malgrat això no està bé, és molt pitjor caure en el pessimisme per culpa del que puguin dir o pensar els que ens envolten.  És important escoltar l’entorn i així  mantenir uns referents respecte al que ens rodeja. Però ho és més seguir el nostre camí, sent qui som i cap on volem anar. Per això ens cal enfortir els nostres  valors i contrastar les nostres qualitats i defectes. I d’això en diem personalitat. Som com som i els estadis de millora ens els fixem nosaltres.

Intentar que les crítiques i propostes dels propers no serveixin per fer-nos sentir petits. Els estímuls han de ser per millorar els aspectes que nosaltres sabem que ens limiten. I si s’han de modificar les conductes de sempre, ha de ser d’acord amb el nostre convenciment i ganes de fer-ho. I la nostra exigència no s’ha de deixar vèncer ni per la mandra, ni la por.

Però tampoc ens hem d’imposar fites perquè són les del món que ens rodeja. Erich Fromm explicava que no són alternatives oposades, l’amor cap als altres i l’amor cap a nosaltres mateixos. Tot el contrari. Sols estant segurs tindrem una actitud d’ajuda i estima vers els altres. I així trobarem en els altres la raó del nostre quefer.

Les pors

La por consisteix en un instint primitiu per tal de garantir la supervivència de les persones, actualment les persones ens hem acostumat molt a estar en llocs segurs i ens hem tornat massa porucs. Una de les causes d’aquesta por és la sobreprotecció que els pares, amb la millor intenció del món, fan vers els fills, que en el fons no és més que una projecció de les pròpies pors vers als fills.
Aquestes pors, segons la personalitat de cada persona s’afronten d’una manera o altra. Hi ha gent que per por evitar afrontar-se als problemes, el que fa és evitar-los, d’altra gent el que fa és desplaçar el problema cap a un altre lloc que realment no és el problema, un exemple seria una persona que ha comès un error, però a més d’acceptar-lo donar la culpa als altres, aquestes persones solen ser persones amb un caràcter irascible. Una altra manera no correcte de superar un problema seria enganxar-se molt a altres persones per tal que aquestes el solucionessin per tu, en canvi altres persones l’únic que fan és obsessionar-se amb el problema, pensar-hi tota l’estona però sense buscar una solució, això produeix grans nivells d’ansietat.
Hi ha moltes coses que ens fan por, el que s’ha d’intentar fer és anar cap a les pors, ja que quan les superem ens sentirem més forts i augmentarà la nostra autoestima. Tal com diu Rafael Santandreu en el llibre les ulleres de la felicitat, la por és una brúixola que ens indica el camí que hem de seguir

Regar l'amor

De vegades, veus parelles pel carrer que fan pinta de fer molts anys que estan junts i penses, com carai s’ho fan! Doncs regant-se. Que vol dir regant-se? Normalment quan les parelles comencen a tenir una relació treu la millor part de si mateix per tal de mostrar la millor aparença a l’altre. Per exemple l’home escriu poemes, o compra algun regalat de sorpresa i la noia és molt servicial i l’ajuda en qualsevol moment i a més a més és molt afectuosa.

A mesura que va passant el temps aquestes coses es deixen de fer i la intensitat de la relació disminueix i la passió també. Per tal que aquesta passió de tant en tant ressorgeixi és transformant-se una mica com en els primers dies, fer un regal inesperat, prendre’s un cap de setmana romàntic o reviure el dia que us vau conèixer, aquestes són algunes de les coses que una parella pot fer per regar la seva relació.

Per altra banda també dir que  cuidar-se a un mateix també condiciona la relació amb l’altra si un es troba bé es veurà més capaç de poder gaudir amb l’altre en cas contrari primer és cuidar-se un mateix per poder regar després la relació.

Els bons hàbits

La salut és un bé fràgil. Ens adonem de la seva importància quan ja es té. Per això s’han de cuidar els elements que ajuden a conservar-la. Saber crear hàbits positius. Com una dieta equilibrada. I deixar que el cos es recuperi, dormint les hores que calguin (normalment 7 o 8). Perquè el cos necessita energia. Les vibracions que generen les sensacions. El combustible que ens motiva a fer les coses amb la tranquil·litat i la seguretat de que es fa amb harmonia envers el que ens envolta.

I quan no és així pot aparèixer l’ansietat que obre la porta la depressió. I un dels primers símptomes el notem en el son. Quan durant varis dies hi ha dificultats per dormir, sabem que hi ha ansietat. Igual que quan ens despertem abans de que soni el despertador. I de fer-se permanent, s’augmenten  els riscos de que es presentin episodis depressius.

Un altre senyal el dóna la forma com es menja. Quan es modifiquen les percepcions habituals envers la gana. Si  disminueix o augmenta. L’apatia davant d’un plat  o no poder-se estar de menjar compulsivament, picant constantment qualsevol aliment que es posi a l’abast. Augmentar o perdre pes de forma sobtada, s’associa normalment a la depressió i l’ansietat. Són indicis de que tenim algun problema a resoldre. I en la fase inicial la solució és simple, mentre que si es desfermen requereixen molt esforç i sovint precisen ajuts professionals.

A vegades subestimem la força de les rutines. Els bons hàbits. Les obligacions que ens podem autoimposar. Com acostumar-se a menjar poc a poc, sabent valorar el que hi ha al plat. És una manera simple de cuidar-se, saber assaborir i destriar els aromes i gustos. Com ho és també fer el “ritual” d’anar a dormir: Posar-se el pijama, beure alguna cosa calenta, rentar-se les dents... preparant així la ment per descansar. Accions simples per aconseguir l’equilibri.

La Paciència

La paraula paciència té arrels llatines. És una actitud. Sovint una resistència al sofriment, encara que vegades comporta també patir. Però també és una virtut per entomar infortunis i incomprensions. I es manifesta com una capacitat mental que permet ajornar i controlar els nostres impulsos i a saber aguantar malgrat les dificultats. Diuen que si tens paciència podràs aconseguir tot allò que et proposes a la vida.

Per això saber aguantar ens fa més forts i madurs. No és un patiment inútil. La voluntat i la perseverança són actituds molt properes. Com també amb la resignació i saber conformar-se amb el que ens arriba. Però la paciència és una forma intel·ligent de comportar-se. No és claudicació o desfeta. És espera. Calma. Fins trobar el moment adequat per actuar.

Hi ha moments en que psicològicament estem més tranquils i ens costa menys tenir paciència. Però n'hi ha d'altres en que estem més nerviosos i no tolerem segons quines actuacions. Els diferents esdeveniments de la jornada es gestionen de manera que ens generen ansietat. I això fa que creixi la pressió dins nostre fins que explota de cop de manera incontrolada.  I aleshores fa molt mal. Per això Kant deia que "La paciència és la força del dèbil i la impaciència la debilitat del més fort"

Així la paciència és una força equilibrant que ens permet enfrontar-nos amb calma a tot el que ens arribi. Ens ajuda a superar la frustració i la ira. Evita que malgastem energies i ens manté integrats i serens. Ens obre a l'harmonia i a la serenor. A saber viure amb pau i ens dóna la força per seguir la nostra vida.