El patiment

 

En la societat actual no està ben vist que les persones s’emocionin, expressin els sentiments i expliquin els seus neguits. Portem el patiment molt sols.

Carreguem grans maletes plenes de pors, sofriments i angoixes. I mirem d’adornar-les perquè quedin el més dissimulades possible. Mirem de fer bona cara malgrat el feixugues que són.

Pesa haver d’estar treballant, encarats als objectius i concentrats amb les tasques que realitzem. També estar amb les amistats intentant evitar parlar de temes que ens preocupen, perquè s’ha de fer bona cara i fer creure que ens ho estem passant bé.

Temem sentir dolor, i amb la família mirem que els altres no se n’adonin. Ens preocupem per protegir als infants. Volem evitar que estiguin tristos, que no vagin a un enterrament, que no vegin a la mare o pare plorant, que no pateixin per a res. Però en lloc d’evitar-los “viure” els hauríem de donar les eines necessàries perquè sàpiguen enfrontar-se als seus problemes ells el dia de demà.

Es tracta de compartir. A vegades sols d’escoltar. Deixar els tabús del patiment. I quan veiem algú que plora, pensem que s’està expressant. Esta mostrant els seus sentiments. El plor és una forma d’expressar-los. Sovint quan acabem de plorar ens sentim més reconfortats. El patiment d’avui és més força per demà.